Edmond Siméoni
Ni culte, ni patriotisme, ni autocélébration », ni exaltation de la violence armée, mais "respect dû aux victimes" et reconnaissance d’une initiative citoyenne en faveur de la justice économique. Car la Corse, à la croisée des chemins, était victime " d'un abandon séculaire scandaleux et de deux siècles de fidèlité absolue à la France ". Ce qu'il faut lire en sous-texte de ces évènements historiques, ce sont les effets de " la depossession et de l'expropriation ". Pourtant à la cave viticole d’Aléria, en 1975, et contre un petit groupe de 12 vignerons en colère, armés de fusils de chasse : l’Etat ne dialogue pas, lance une lourde armada surdimensionnée, fabrique un mensonge médiatique. Décryptage en 2014. Edmond Simoni évoque le combat d’émancipation de la Corse dans lequel il s'est resolument engagé dès les années soixante.











Des années de lutte
Dans les montagnes corses, les vents murmurent, Porteurs de rêves et de drames anciens. La jeunesse, ardente et fière, se lève, Sacrifiant ses vies au nom d’un idéal.
Les oliviers centenaires se penchent, Leurs racines tissant des liens invisibles, Comme les âmes des combattants tombés, Qui hantent ces terres de résistance.
Les chants résonnent, Évoquant la grandeur d’une nation oubliée, Ses héros, ses poètes, ses guerriers, Tous unis dans une quête d’identité.
Les étoiles veillent sur les maquis, Guidant les pas des insoumis nocturnes, Leurs éclats reflétant l’espoir fragile, Que la liberté fleurira comme un myrte.
Mais les drames aussi ont leur place, Les larmes versées pour chaque vie perdue, Les familles brisées, les cœurs meurtris, Dans cette danse tragique de la mémoire.
Et pourtant, l’idéal persiste, inébranlable, Comme les rochers battus par les vagues, La Corse se dresse, fière et indomptable, Ses chants et ses luttes gravés dans le vent.










Dans le passé, malgré les difficultés de la vie rurale, les gens et les animaux se montraient respect et loyauté. Filippu Maria et sa mule grise, Bianchina, étaient inséparables jusqu'à ce que Bianchina soit envoyée à la guerre pour transporter les blessés et les morts. Au milieu de la bata, Bianchina a miraculeusement retrouvé Filippu Maria et ils ont partagé un bref moment d'affection avant de retourner au combat. Après la guerre, Filippu Maria est rentré chez lui sans Bianchina, qui est probablement morte en France.
A mula cumbattente
Una nuvella di Philippe Costa
Inc' a vita campagnola di l'èpuca è malgradu e straziere d'i tempi, l'omu è l'animale si purtavanu rispettu è fideltà currisposti. Babbone Filippu Marìa è a so mula grisgia « Bianchina » eranu uniti fin'à a morte. Battivanu a prese balanina è e faccende eranu numerose.
Orte, vigne, alivi, inseti, diraschere, legne, baratti diversi. Tutte iss' attività bisugnavanu per fà campà una famiglia è tuttu ghjuvava, nunda si frazava.
In 1870, in tantu ch' issa vita regulata si passava in paese, « falgina » ella, facìa a s'òpera di spaventu per isse cunfine di l'este di a Francia.
Subitu lampata a mubilizazione di l'omi è di l'animali, « Bianchina » hè partita in guerra, impiegata pè u tiru di l'ambulanze è i cataletti d'i feriti è i morti.
Filippu Marìa spiccatu d'a so fida « Bianchina » ùn s'hè francatu manc'ellu di l'appellu per ragghjunghje, à u fronte, un regimentu d'infirmieri per aiutà, curà è cunfurtà e nucente vìttime sopra locu. Si face chì, a mula è l'omu si trovanu impiegati à listessu serviziu umanu. Azzardu, cumbinazione, destinu, à sapè...
Eccu chì, luntanu d'a Corsica, un fattu inaspettatu si passò ind'a campagna di Saint Privat, à u fronte, in bocca à u nemicu.
In più bella, vicin'à i suldati, sott'una mitraglia furiosa, à mez' à i lagni addisperati è lughjuli di suffranze, risona un mughju chì supraneghja tuttu. « Bianchina » hè quì è vene di ricunnosce à Filippu Marìa.
L'animale frumiteghja, scapiteghja, a so chjoma à u ventu, arritta cum'è pè presentazione d'un spettàculu di cìrculu. Ùn si sà s'ell' hè cuntintezza o lagnanza, un salutu o una dumanda.
Filippu Marìa è Bianchina si ritrovanu pe' un cortu mumentu, troppu cortu. Un capitanu rispunsevule di a squadra, stunatu s'avvicinò di Filippu Marìa è capì subitu a situazione. Un veru miraculu, un bel azzardu, dinò un'emuzione indiscibule.
Ma dopu i sguardi, i suspiri è i gesti affettuosi, core strintu ci vole à ripiglià a battaglia. D'issa crudela è inabituale faccenda, l'omu è l'animale si ne sarèbbenu passati. À Filippu Marìa l'hè parsu cum'un sognu. Issu scontru inaspettatu, forse un'ùltima fiura di Bianchina. Un' ùltimu segnu di fideltà.
A guerra finita, Filippu Marìa vultò in paese. Bianchina ella, ùn n'hè più ghjunta. Di sicuru hè morta pè a Francia senza chì u so nome sìa scrittu nant'à una lastra in paese o altrò.

Un testu d'Alexia De La Foata
O Catalina, nata nant'à un’ isula, prighjunera d'una timpesta trimenda…
Quali pudia pinsà ch'una donna pudissi supraviva sola in a notti vintosa, parturindu una cussì bedda criatura.
Trà dui scoddi da mettasi à u riparu, è una pecura da scaldalla, Catalina s'addurmintò cheta cheta azzicata da a dulci miludia di l'ondi chì pichjaiani i scodda.
A criatura è a so mamma franchetini incù curaghju a viulenza di quissa timpesta, para à quidda chì tempi fà, feci sprafundà un bateddu di a marina naziunali, bè cunnisciutu : "A Sémillante". Rusina adunìa a so banda chì si sparghjìa in furia.
I bestii erani spavintati da u frombu di a saetta chì si sfracicaia in pianu è facìa sbarsà un sonu cussì putenti chì parìa scatulitu da u corpu di a tarra.
ì a spiranza, hè più forti ch'è tuttu !"
L'attrachjata faleti in furìa, cussì in furìa chì Rusina ebbi ghjustu u tempu d'arripusà i so ghjambi pisivi, stanchi dopu quissa cruda notti.
Catalina, sempri addurmintata, era cuntimplata da u celi.
Avìa i so beddi ochji turchini, è rimirò u mondu pà a prima volta, si pudìa veda un surrisu sinceru disignassi nant'à i so labbri.
U soli stracciò i nuli, è vensi à scaldalla, iddu dinò.
Com'è s'avissi rispostu à la so chjama.
U maritu di Rusina, fù bluccatu à u portu mentri dui ghjorna, a natura dicisi d'addunisciali. Ghjaseppu impristò una barca da ritruvà a so divina zitedda è a so moglia nant'à i lavezzi.
" Culà induva a morti regna un ghjornu, a vita piddarà a suprana,





